Creuant la frontera fins Stung Treng. “Suseedai muongtiet” Cambodia!

Creuar fronteres per terra sempre és una experiència interessant, mai saps si serà fàcil o difícil, curt o llarg, pagant molt, poc o sense pagar, i tot i que em posi una mica tensa, m’agrada, aquest fet de creuar d’un país a un altre sense mutar ni utilitzar cap porta del Doraemon, estar en “tierra de nadie” per uns minuts, veure que les fronteres no són més que una delilimitació “inventada” per algú, com et pot canviar la vida segons a quina banda has nascut, pensar que els actes que facis poden repercutir de diferent manera només per uns metres, com canvien els uniformes dels policies, l’ambient ambigu que hi ha al voltant… És una experiència sempre diferent.
En aquest cas, tot i que va ser relativament ràpid, vaig haver de discutir i perdre contra la corrupció, de nou, sumat a haver d’aguantar un francès arrogant que perquè portava dos anys vivint a Laos es creia que ho sabia tot, però va acabar passant pel tub com tothom (en aquells moments li hagués dit un HA! que m’hagués quedat molt a gust…).

El noi holandès que vaig conèixer a Pakse i vaig tornar a trobar a Champasak, també va venir amb mi. Així que recapitulo una mica. Vam agafar un autobús directe des de la guesthouse perquè, fent números, ens sortia millor que anant pel nostre compte sumat a la desinformació per creuar des d’on estàvem. Així que vam creuar amb barca fins a l’altra banda del riu i ens van entaforar a una minivan plena de turistes que anaven a Don Det o les 4000 illes, una destinació força turística a la frontera entre Laos i Cambodja. Tot i que ens van dir que només serien 5 minuts i després ens posarien en un autobús gran, vam acabar anant una hora, jo asseguda en una cadireta de plàstic i ell sobre la seva motxilla, fins que ens van canviar a una altra minivan per creuar la frontera. I no em malinterpreteu, no m’importa on hagi de seure si vaig en una minivan o autobús local, on tothom pringa per igual, però en aquella minivan només nosaltres érem els pringats tot i no haver pagat precisament poc.

Després de la discussió amb els oficials de la frontera i acabar perdent, com ja he dit, vam seguir fins a Stung Treng. Tothom seguia cap a Siem Reap o Phnom Penh, però nosaltres volíem fer nit a aquella ciutat fronterera. No va ser fins que vam acabar de dinar que ens vam presentar oficialment amb els noms. Així doncs, presentacions tardanes fetes, vam anar en busca de la guesthouse més barata i, tot i ser una mica cuchitril, per una nit era acceptable. Després de donar unes quantes voltes pel mercat, tornar a veure les senyores en el pijama cambodjà tan característic, sentir de nou la música boja khmer, veure una mena de llangardaix aquàtic força gran en una barbacoa, dir quatre paraules a l’hostal i a les botigues i visitar el temple, vaig sentir que tornava a ser a Cambodja, una mica com a casa.

S’ha de dir que la ciutat és polsosa, avorrida i sense res per veure, però la gent és amigable i el mercat nocturn ple de diferents opcions per menjar. Tot anava bé fins que va començar el diluvi, deixant mitja ciutat a les fosques però prou divertit per entretenir-nos a un bar ple de joves de la ciutat.

L’endemà, ben d’hora ben d’hora vam agafar l’autobús. Ell baixava a Kratie, per on em va fer una il.lusió immensa tornar a passar, i jo seguia fins a Phnom Penh. Així que després, de tots els consells que li vaig donar per intentar gaudir al màxim (es fa el que es pot, que Kratie tampoc té gran cosa…), ens vam acomiadar, contenta de tornar a Phnom Penh per uns dies.

DSC_0450

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s