Champasak, temples i arrossars

Va ser la Carola la que em va descobrir Champasak, quan ella va fer el seu gran viatge, hi va parar i se’n va enamorar. I vaig poder entendre el per què. D’acord que no és un lloc per quedar-s’hi una setmana, però sí per un parell de dies i trobar-li molt d’encant.

Anar de Pakse a Champasak ja va ser una experiència molt divertida, canviant l’autobús per un “songteu”, una espècie de minibus-furgoneta-tuktuk que fa distàncies relativament curtes entre grans ciutats i poblets dels voltants. Tot i la pols que es respira, perquè és completament obert, els paisatges estaven plens de camps d’arròs, entre verds i marrons, dels quals encara no me n’he cansat.
Ni el conductor ni jo sabíem molt bé on havíem de parar, perquè hi ha tot un seguit de poblets o cases, una darrera l’altra, a la zona de Champasak, però ja hi havia un senyor d’una guesthouse ben avispat que em va recollir i em va portar fins al seu negoci. Desafortunadament, feia pena el lloc pel preu que demanava, malgrat ser temporada baixa i regatejant, així que no vaig quedar-me tot i el detall de la moto.
No hi havia massa oferta per triar i, caminant vaig anar a parar a una guesthouse de la que no recordo el nom i, tot i que jo esperava estar davant del riu amb una hamaca per acomiadar aquell país en condicions, em vaig conformar amb el que vaig trobar, que estava prou bé.

Tant bon punt vaig deixar la motxilla, vaig agafar la bicicleta per anar a unes ruïnes d’un temple khmer, Wat Phu, al que alguns turistes hi van com a excursió d’un dia des de Pakse, però que jo ni n’havia sentit a parlar llavors. El camí em va encantar, planet, sense gairebé trànsit, amb camps d’arròs a una banda i casetes i el riu a l’altra, una amb una pintada que posa “It’s now or never”, amb nens i no tant nens que et saluden amb un Sabaideeeee interminable, amb vaques i pollastres corretejant i algun gos mig adormit, amb algun temple i botiguetes de queviures. Paro a un restaurant a dinar i demano una amanida típica d’allà amb gambes i calamar, però és pitjor que la de papaia. Tot i estar molt bona, la meva boca treu foc i tothom riu (de bon rotllo!) de la falang.
Segueixo el camí i finalment arribo al Wat Phu. Les ruïnes en sí, tot i ser maques no són de magnituds impressionants, però m’impressiona la naturalesa que l’envolta, l’entorn i les vistes. Després de pujar les antigues escales, ara plenes de molsa i interminables, contemplar les ruïnes des de dalt, amb tots els camps i els petits poblets saltejats, és indescriptible. Es pot veure una font sagrada, una petjada de Buda i un parell de roques amb, suposadament, formes d’animals com un cocodril, una serp i un elefant. L’excursió ha valgut la pena, no només pels paisatges del camí, sinó també per la destinació final.

Sembla que plourà (quina sorpresa…!), així que em salto el museu i giro cua cap a casa.
Al final no es decideix a ploure i veig un bar de l’estil Pai in love, però canviant el Pai per Champasak, amb vistes al riu, ple de cotxes i motos aparcades. Tinc l’esperança de trobar gent, i sí, està ple, de joves del poble o dels pobles del voltant (dubto que hi visqui tanta gent allà) que vénen a passar la tarda, menjant, bevent i fent-se mil milions de fotos. Ni rastre de cap occidental. Es fa fosc i al carrer no hi ha llum. Millor que vagi fent cap…

L’endemà intento creuar a l’altra banda del riu, però tot i seguir el consell del propietari de la guesthouse i anar a les barques per on creua la gent autòctona, el preu que em dóna és ridículament car, així que me’n vaig a explorar els voltants. Passo entre un munt de camps d’arròs, on la gent que hi treballa em saluda efusivament i em conviden a ajudar-los… Crec que les xancles no són el millor calçat per anar al mig dels arrossars, així que rebutjo l’oferta, però hagués estat una experiència interessant. Passo per mil temples, cada un diferent, fins que em trobo amb un que m’enamora. Sembla d’estil colonial, és preciós i arriben tot de nens que em saluden i intenten parlar-me però no entenc res. Segueixo pedalejant i em trobo amb un noi holandès amb el que em vaig creuar a Pakse, que s’allotja al mateix lloc que jo. Bingo! No porto cap rumb però aquell paisatge m’hipnotitza. Arribo a l’antic palau reial, que es va quedar a mig construir. Diria que és l’edifici menys interessant que he vist en tota la zona. Comença a plovisquejar i, després de beure un coco al costat d’una iaia a la que li costa somriure però que al final ho aconsegueix, me’n torno. De cop, la guesthouse que estava buida, està plena, entre l’holandès, un austríac i un grup de treballadors laosians que han de passar un mes a Champassak.

Al final, acabem passant la tarda xerrant fins a l’hora de sopar, on demano si em poden fer un laab de bambú i sticky rice per acomiadar-me d’aquest fantàstic país. Decideixo que l’endemà poso rumb, de nou, a Cambodja.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s