El loop inacabat de Thakhek

Thakhek és una ciutat al centre-sud de Laos on pràcticament tothom que hi va és per fer un loop, un circuit circular en moto durant tres o quatre dies normalment. Tot i que en un principi no entrava en els meus plans, al veure que tenia temps i que tothom deia que era una de les millors parades de Laos, vaig decidir animar-me i provar. A l’arribar, just a l’estació em vaig tornar a trobar el Jules, el noi francès que vaig conèixer a Kratie amb el que vam trobar-nos a Luang Prabang de nou. Ells acabaven de fer el loop i estaven encantats i, tot i no tenir experiència conduint motos, van dir que no havien tingut cap dificultat (excepte per una roda punxada), però que la carretera era nova i en bon estat.
L’hostal on ens allotjàvem, Travel Lodge, és el punt de trobada de quasi tots els viatgers, així que va ser fàcil trobar algú amb qui fer el loop ja que no volia fer-lo sola. Vaig conèixer una noia d’Estats Units i una d’Holanda que estaven en la mateixa situació que jo i vam decidir fer-lo juntes, amb tres motos. Jo les vaig avisar que no tenia experiència conduint i que volia anar lenta i van dir que elles també. Com que la Rachel, que conduia a una velocitat molt moderada, ideal per mi, em va dir que el va fer perfectament en tres dies, vaig veure’m capaç de fer-lo en tres o quatre dies poc a poc.
Però hi havia alguna cosa que em deia que no sortiria bé. Un mal pressentiment…

L’endemà al matí vam quedar per anar a buscar les motos i ja vaig notar que no tindríem massa feeling, però ja no volia fer-me enrere i total, per conduir tampoc havíem de parlar massa…
Només arrencar per anar a la gasolinera, van anar tirant i jo anava força endarrere, així que les vaig trobar allà directament. Començàvem malament per mi… Durant tot el trajecte, l’holandesa anava la primera, després l’americana i finalment jo. No entenia per què portaven tanta pressa. Vam passar per llocs que eren dignes de fer una parada, com ara una mena de llac d’una presa amb arbres morts, camps d’arròs i muntanyes gegants. Però elles només seguien i seguien i no volia perdre-les per intentar anar mínimament juntes. Finalment vam decidir parar a la que anomenen Buddha Cave. Ens imaginàvem una cova amb budes, però no d’aquella manera! Les noies havíem de portar sí o sí una faldilla, per la que et feien pagar, a part de l’entrada, i de la cova només es podia accedir a l’entrada on hi havia molta gent resant, tot il.luminat i amb algunes figures de Buda escolpides a les roques. Una mica decepcionant, però vist! Tot i que hi havia moltes més coves i parades pel camí, no van voler parar enlloc més, així que vam anar tirant fins que ens va agafar la pluja. Tot i que estava diluviant, no volien parar fins que ja em vaig cansar així que al final vam esperar a que afluixés en un petit mercat de carretera, entre vaques que també intentaven refugiar-se de la pluja i búfals que aprofitaven per fer-se un bany.
Vam anar seguint, esquivant galls i gallines, pollastres, cabres, gossos, vaques i nens que sortien de cop de qualsevol casa o darrere dels matolls. Per sort, la carretera estava prou bé, només amb algun clot de tant en tant, res greu! Després d’una parada per dinar on no tenia cap ganes de parlar amb elles, vam seguir tirant fins a una intersecció on, l’holandesa no va esperar i l’americana va queixar-se per això. Vaig estalviar-me els comentaris i vam continuar per una carretera de corbes i pujada. Allà sí que vaig patir un moment en el que un camió gegant se’ns va creuar i vam haver de parar a mitja pujada per deixar-li lloc. El paisatge, malgrat haver-hi una mica de boira, era espectacular. Un verd intensíssim fins que apareixia una zona talada, destrossada completament, amb una altra presa. Uns contrastos brutals. Fins que pum! Al mig de la carretera la meva moto va decidir parar. Tot i que tenia l’americana al davant i vaig fer-li senyals perquè parés, no va veure’m (espero) i vaig començar a esperar a veure si la moto ressuscitava. Després d’una bona estona de seguir intentant-ho, no hi havia manera i, al veure que allà no tornava ningú, vaig parar un senyor que, tot i no tenir ni idea d’anglès, va ser un sol! No va poder engegar-la, però em va portar posant un peu a la meva moto i amb la seva en marxa, fins al taller més proper. Per sort, estava just al poble d’abans! Suposadament el mecànic la va arreglar, així que vaig tornar a emprendre la ruta. Aquest cop, al meu ritme, parant per gaudir del paisatge i del que, per mi, és la gràcia de fer un viatge així.
Vaig anar tirant, kilòmetres i kilòmetres, emprenyada amb elles però pensant que així podia anar com em donava la gana. Però no entenia la seva actitud. Se suposava que, si viatjàvem juntes, era per fer pinya, no? Per si a alguna li passava alguna cosa, que no estéssim soles. Sembla ser que només jo ho vaig entendre així…

Finalment vaig arribar al poble on fèiem parada la primera nit, punt de trobada de tothom que fa el loop. Dos carrers abans de la Sabaidee guesthouse, la moto es va tornar a parar… Paciència!!! Just llavors va aparèixer l’holandesa, dient que venia a buscar-me perquè estaven preocupades. Dues hores i mitja (sí, de rellotge) després es preguntaven si m’havia passat alguna cosa?! En fi… La moto va decidir fer un últim esforç i arribar fins a l’hostal.

A mesura que anaven passant les hores, jo avorrida com una ostra perquè no tenia cap tipus de conversa en comú i tampoc tenia ganes de treure-la, va anar arribant altra gent que també estava fent el loop i oh! Sorpresa! Van parar a mil llocs més i no calia arribar a les 4 de la tarda per menjar-se els mocs a l’hostal! Així que vaig preferir anar a dormir d’hora per no fer-me més mala sang.

Començava un nou dia i semblava que la moto estava decidida a funcionar, així que vam emprendre de nou la ruta. Quan portava cinc minuts en marxa, pam! de nou va tornar a fallar, aquest cop amb l’americana al darrere que va parar. No tenia ganes d’estar pendent de si es parava o no tota l’estona, així que vaig tornar a la guesthouse a veure si podien donar-li un cop d’ull. El senyor de la família que la portava va ser un amor (tot i portar una pistola a la butxaca del darrere del pantaló) i va ajudar-me en tot el que va poder, va fer venir un mecànic i suposadament la bateria era molt vella i per això fallava. Així que vaig decidir tornar cap a Takhek i deixar el loop per una altra ocasió.

Finalment, vaig arribar sense més incidents i, segons els de la botiga de lloguer de motos, hi havia aigua al dipòsit de la gasolina i per això fallava. Sincerament, no tinc ni idea de mecànica i, per tant, no sé què li passava, però el que sí que sé és que vaig estar contenta de no acabar el loop i marxar cap a un altre lloc, sense motos ni gent que no m’agrada. Així que, pròxima parada: Savannakhet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s