Phonsavan i el misteri de les gerres

Seguia fora de la Banana Pancake route, marxant de Sam Neua per anar a Phonsavan, on l’atractiu principal són unes gerres misterioses de les que no en saben ni l’origen ni la funció. Tot i que la imatge que em vaig fer no tenia res a veure amb la realitat, em va agradar acabar passant per aquella ciutat.

Em vaig allotjar a l’únic dormitori de la ciutat, Kongkeo i on la gràcia del lloc és, principalment, el propietari. L’habitació no és res de l’altre món, però per 40.000 KIP (uns 4€) estava prou bé. Però el millor era l’ambientillo que hi havia, gràcies a la foguera que es fa cada nit al pati i on els hostes s’ajunten. Era temporada baixa, així que poca gent hi havia però tot i així vam fer un grupet maco.

El primer dia el vaig passar descobrint la ciutat, el mercat, el centre MAG, una associació que neteja bombes no explotades i forma gent local per crear equips de treball, fomentant també dones líders. Cada tarda passen diferents documentals. El que vaig veure parlava de la feina de l’associació i de les dificultats que tenen, especialment quan han de desallotjar poblats per explotar alguna bomba i la gent gran o gent borratxa no vol marxar. “Són les seves bombes, ells les van tirar, ells les han de netejar” o “Ja van venir a molestar quan ens van bombardejar i ara tornen a molestar de nou” són algunes de les frases que recordo dels protagonistes del documental. La venda de ferralla és un altre problema, ja que molta gent s’exposa al perill de les bombes no explotades per vendre la ferralla, tant adults com nens.

Al dia següent vaig anar a visitar les famoses gerres. Parlant amb un noi de l’hostal, vam decidir ajuntar-nos amb una amiga seva i altra gent del seu hostal per fer el tour, ja que suposadament sortia més a compte. Al final vam tenir la sorpresa que les entrades no estaven incloses i, tot i que vaig agafar un emprenyo que tela, vaig resignar-me perquè tampoc tenia altra opció… A part de les tres àrees netes de bombes, vam visitar la que anomenen “spoon village”, un poble on es dedicaven a fer culleres i altres objectes amb la ferralla de les bombes però que ara, al ser perillós a l’hora de recollir el material, ho fan amb qualsevol altre alumini de coses vàries que troben. És interessant veure els forns amb els que treballen i la quantitat de diferents objectes que arriben a fer.

Les gerres, tot i no ser espectaculars com imaginava, eren curioses de veure, al mig de la naturalesa i, sobretot, per la incògnita que tenen darrere. Segons el guia, la gent de Laos creu que en el passat la gent era gegant i aquelles gerres eren les que feien servir per beure el Laolao, el whisky laosià. Altres diuen que les utilitzaven per cremar els cossos, però en aquells temps no era gaire habitual la cremació. Tot i que arqueòlegs de tot el món han anat fins allà per intentar entendre què són, ningú ha descobert el secret encara. Durant els bombardejos, algunes es van malmetre o destruir i, ara, es poden veure grans cràters formats per les bombes al costat de les gerres.

Una altra de les anècdotes curioses que ens va explicar el guia és la llegenda del gran bambú. Diuen que fa milions d’anys, tota la humanitat vivia dins un tronc de bambú gegant. Un dia, un incendi va cremar el bambú i la gent que vivia a dins va haver d’escapar. Els primers en sortir, una mica socarrats, són la gent d’avui en dia de pell negra, els següents, entre negres i blancs, com ara la gent de la zona, van ser els segons i, finalment, els últims en sortir van ser els blancs. Una història maca per explicar el diferents colors de pell, no?

A part de les tres zones de gerres principals i la “spoon village” també vam visitar l’antiga capital (bàsicament una estàtua de Buda que va ser la única cosa que va quedar dempeus, o en aquest cas asseguda, després dels bombardejos) i una pagoda a la que ja no vaig voler pujar perquè s’havia de tornar a pagar. I em vaig alegrar infinitament de no pujar i quedar-me parlant amb el guia. Allà es va obrir i va explicar-me veritats del país, com la destrossa que estan fent a la selva i boscos amb la tala il.legal i que el govern “intenta frenar” però hi ha massa corrupció i ja està mig país deforestat, o com el pèssim sistema de sanitat que tenen, i tothom que s’ho pot permetre intenta anar a Tailàndia per coses mínimament complicades. Em va parlar de com destrossen tot el Mekong, per fer centrals hidroelèctriques de mans d’empreses xineses per vendre l’electricitat fora de Laos, especialment a Xina, Vietnam i Tailàndia, perquè per abastir Laos hi ha energia per donar i per vendre. Aquest és un greu problema, no només per la vida del riu en si, sinó per la gent que viu del riu. Pescadors, “buscadors d’or” i agricultors, els quals no només perden la feina sinó el lloc on viuen. El govern, en general, els indemnitza durant un any i després han de buscar-se la vida. I, òbviament no estem parlant de gent que té milions d’opcions per triar. Molts no tenen cap escriptura de la casa o terreny, així que ja es poden oblidar de veure un cèntim. També em va parlar de com els xinesos no paren de comprar i especular, fent encara més difícil pels laosians poder comprar un terreny. De com els xinesos no van mai als negocis d’altra gent tot i que la gent d’altres llocs sí que va als seus negocis i com creuen que el govern els paga perquè es quedin a Laos. (Podeu comprovar l’apreci que té als xinesos, no? I la veritat és que és una opinió força generalitzada en diferents països per on he passat). Això ha provocat que cada cop hi hagi més tirotejos a cotxes xinesos, especialment al nord del país…
Vaig preguntar també per què vària gent deia que als laosians no els hi agraden massa els tailandesos i sempre la resposta era “és una llarga història”. Finalment, vaig tenir resposta! I tot ve perquè, durant la guerra, Tailàndia no va ajudar a Laos, però ja se sap que una cosa són els que manen i una altra els que hi viuen.
Vam parlar també de la seva ètnia, els Hmong, semblant als Hmong de Vietnam. I em va venir a dir el mateix que una de les noies de Sapa, remarcant que els casen molt joves i no poden seguir els estudis. Ell va aprendre anglès pel seu compte i és qui s’encarrega, principalment, de portar diners a casa on els ha de repartir, no només amb fills i dona, sinó amb pares i germans.
Després d’aquesta conversa, vaig estar més que contenta d’haver-me perdut la pagoda i haver après més sobre Laos.

I així, vaig passar el meu últim dia a Phonsavan, abans de marxar cap a Thakkek on m’esperava una altra aventura en moto.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s