Muong Ngoi. Hammocking, ara sí!

Anar de Nong Khiaw a Muong Ngoi no va ser el viatge més còmode del món. La barca anava plena, la Rachel patia perquè no ens enfonséssim i el soroll del motor no acompanyava, però el paisatge va pagar la pena.
A l’arribar vam anar a buscar uns bungalows que ens havia recomanat la senyora del “family restaurant”, que eren del seu fill i es deien Niksa’s. Al veure que costava 40.000 KIP (uns 4€ per nit) amb una habitació doble i bany privat, estaven davant del riu i tenien no una, sinó DUES hamaques!! no ho vam dubtar ni un segon. Això sí que era el que buscàvem. Tot i que semblava una mica abandonat, al bungalow del costat hi havia uns nois australians i una noia japonesa que ens van convidar a anar amb ells a sopar a un restaurant que es deia Gecko i feien cocktails per 20.000 KIP. Vam decidir donar-nos un luxe i vam anar a comprovar les meravelles de les que ens havien parlat. Realment el menjar era boníssim, net, amb bona música de fons i el noi que portava el local, súper simpàtic. Tot i ser una miiiica més car que altres llocs, tota la resta ho compensava.

L’endemà vam anar a fer una excursioneta pels voltants del poble. Vam passar per un rierol amb una cova, a la qual no vam poder accedir més enllà de l’entrada perquè estava plena d’aigua, i vam anar seguint diferents camins, creuant camps d’arròs fins arribar a un poblet del que no sabem el nom. Tot i que no van ser uns paisatges espectaculars, va ser una bona excursió de mig dia. A la tornada vam posar els peus en remull al rierol mentres un grup d’investigadors xinesos prenien mostres d’aigua. Esperem no haver-los modificat els resultats amb els nostres peus suats… Ens va agafar una gran tempesta, així que vam decidir dinar allà mateix mentre ens feia companyia un dels fills de la família, de la nostra edat, solter, que tenia pensat anar a Austràlia al setembre perquè uns clients el van convidar a anar-hi i treballar amb ells, que ell es massa jove per casar-se però potser amb una occidental no li importaria i que l’arròs només el treballen durant sis mesos i la resta de l’any, la gent que no té cap altre negoci, només beu cervesa i passa l’estona…

Al vespre vam tornar a fitxar al que es va convertir en el nostre bar, no només per la bona relació qualitat-preu sinó per l’ambient estrany que es respirava a tots els altres llocs. Llocs oberts però a la vegada mig abandonats, potser per ser temporada baixa?

L’endemà vam decidir agafar un kayak al riu, però el kayak de plàstic bo se’ns sortia de pressupost així que vam aventurar-nos amb una barca de fusta i un rem d’una sola pala. Quin parell de dos! Treure la barca de l'”embarcadero” ja ens va costar suor i quasi llàgrimes, però anàvem remant i avançant com podíem, més en zigzags que en línia recta, però la gràcia va arribar quan vam arribar a un remolí. Tot i intentar passar-lo per la vora del riu, no hi havia manera, la vora estava plena d’arbustos i no podíem passar caminant i arrossegant la barca, remant no paraven de girar i tornar enrere, i nedar en aquella aigua no ho consideràvem. Al final vam desistir i vam tornar a la guesthouse, amb una mica d’emprenyament a sobre, però una bona sessió d’hammocking ho arregla tot. A la tarda vam tornar a intentar-ho, aquest cop amb rems de dues pales i, tot i que vam poder passar una part del remolí, la corrent era massa forta i ja cansades i desanimades, vam tornar a deixar-ho córrer, no abans sense xocar amb totes les barques aparcades, que no eren poques a aquelles hores de la tarda.

Per variar una mica vam anar a sopar a un altre lloc, del qual no recordo el nom però el menjar era d’allò més bo i tradicional, fora del “carrer principal”, és a dir a l’altre carrer que tenia el poble. Bambú, pasta de flors de banana i sticky rice. No volíem passar l’última nit sense passar pel nostre bar, però oh! estava tancat… Però tancat pels clients no VIP, així que ens va convidar a entrar a fer unes cerveses amb el seu grup d’amics que havien vingut a visitar-lo. Vam provar la cervesa d’arròs negra, i no van parar de treure més i més cerveses. Els nois parlaven anglès, les noies no. El cambrer i propietari del bar ens va sorprendre; quan ens havia atès els dies anteriors semblava d’allò més tímid i tranquil, però quan va canviar el xip, semblava un altre. No parava de xerrar, explicant històries de la seva vida passada, plena de diners i excessos, i de com ara havia decidit assentar el cap i muntar el negoci. Abans, havia estat monjo també i, després de veure la vida dels temples, va decidir seguir creient en el budisme però totalment a part dels monjos. Segons la seva experiència, la majoria de les ofrenes de menjar que els fidels donen acaba a les escombraries, menjant ells plats millors, mentre els que han donat amb prou feines en tenen per ells. Però un altre dels motius principals pels que va deixar-ho va ser per passar gana (quina ironia, no?). Menjaven a les 6:30 i a les 11:30, però res més durant el dia. Volia fer-los entendre que era millor repartir els àpats, però com que no hi havia manera, va decidir deixar-ho estar. Angelet… Va anar a la universitat i es declarava gran admirador del difunt rei de Tailàndia, tot i que a la majoria de laosians no els hi agraden els tailandesos. Quan vam preguntar el per què només vam rebre un “és una llarga història” per resposta. Després d’explicar-nos unes quantes historietes més i de fer-nos veure que si ets una mica llest et pots guanyar bé la vida a Laos, vam decidir que ja era hora d’anar tirant i preparar-nos pel comiat de l’endemà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s