Nong Khiaw. En busca de l’hamaca perduda.

Quan vam decidir anar a Nong Khiaw, esperàvem trobar tranquil.litat, però potser tampoc tanta. Esperàvem un bungalow davant del riu, que vam tenir, però esperàvem hamaques. I no en vam tenir, principalment per la mandra de canviar-nos de lloc a l’altra banda del riu l’endemà d’arribar. Així que vam “haver de” buscar coses per fer enlloc de passar-nos el dia sense fer res estirades a l’hamaca.

La primera nit vam anar a donar una volta per buscar algun lloc on menjar i vam acabar al final del poble en un petit restaurant on només tenien un plat: un set de porc rostit acompanyat d’una safata amb herbes, col i fideus. Boníssim i més barat impossible. I en companyia d’un grup de tailandesos que ens van ajudar fent de traductors entre la mestressa i nosaltres. Vam buscar algun bar per prendre alguna cosa, però tot semblava mort, així que vam acabar fent una cervesa al davant de l’única botiga que vam trobar oberta i a dormir.

L’endemà vam decidir anar a un dels miradors del poble. Abans però, vam omplir bé la panxa en un restaurant força familiar tal i com bé deia el seu nom: “family restaurant”, amb un menú escrit en un tros de fusta en un anglès amb la millor de les intencions. Un cop ja vam haver carregat piles, vam començar a caminar sota una bola de foc. A l’entrada deia que calia pagar 20.000 kip per l’entrada, però no vam veure ningú amb pinta de cobrar, així que vam seguir amunt. A l’entrada hi havia un cartell on indicava que la pujada era d’una hora i mitja i la baixada uns 45 minuts. No especificaven que devia ser en l’època seca. El camí és força empinat així que jo anava poc a poc al meu ritme, no fos cas que m’ofegués sense haver vist les vistes! A mig camí vam parar per fer una pausa en un petit cobert i, tant bon punt vam començar a caminar un altre cop, va aparèixer la nostra amiga la pluja. Plovia tímidament i vam decidir seguir amunt amb els cangurs posats però, a mesura que anàvem avançant, el camí cada cop estava més enfangat i relliscós. Jo volia girar cua però, viatjant amb una alemanya i la “quadricularitat” que els caracteritza, vam seguir fins a dalt. I agraeixo infinitament haver arribat fins al cim! Les vistes eren WOW!! espectaculars! Un mirador de 360 graus, amb el poble de Nong Khiaw a una banda, amb el riu vorejant-lo, i muntanyes i valls per tot arreu. Al mirador vam coincidir amb dos altres nois i després de xerrar una estona, fer fotos (ho sento, només amb la càmera!) i carregar forces, vam començar a baixar. Tot el camí empinat que de pujada relliscava una mica, ara tocava baixar-lo, amb una mica més de pluja i molt més fang. Els 45 minuts de baixada van acabar sent uns quants més, creuant-nos amb altra gent que ja havia optat per caminar descalça perquè no se’n sortien amb les sabates posades sense parar de relliscar. Per sort alguns trams tenien cordes per agafar, però tot i així, va haver moments en els que hagués preferit asseure’m i anar baixant de cul… Quan vam arribar a baix de tot semblava que vinguéssim de la guerra: plenes de fang, suor i terra de cap a peus, tothom que ens veia ens somreia entre burla i compassió però ho vam aconseguir! I sense caure!!

Després de fer volar la imaginació comparant aquelles vistes amb Suïssa, on mai he estat, vam anar a sopar. La nostra intenció era tornar al “family restaurant” però, de camí, vam passar per un local molt… diferent, per dir-ho d’alguna manera, on hi havia un cartell on deia que tenien menjar i un noi occidental menjant fideus, però per dins semblava entre una casa i un taller. De cop, el propietari va sortir i ràpid ens va convidar a passar: “oh benvinguts! Passeu, passeu!” però en anglès que sona menys musical. Era el primer dia que obria i volia muntar un negoci de “cursos de cuina” per turistes i menjar després en família. Tenia bon anglès i ens va sonar interessant fer de conillets d’índies, així que ens vam posar a cuinar una pasta d’albergínies, una truita amb verdures i sticky rice. Un resultat prou bo per cuinar en un foc a terra i amb palillos! Vam sopar tots junts, amb el noi anglès, el senyor de la casa i la filla, amb la televisió de fons. Tot i que cada cop la cervesa li feia més efecte, la conversa va ser interessant, en la que ens va explicar una mica les seves penes de divorciat, com havia de fer-se càrrec de les dues filles, de com funciona el comunisme en aquest país i de música, mentres tocava la guitarra i cantava d’una manera que pensàvem que cauria el diluvi universal quan sortíssim. Algunes de les frases que em van quedar gravades van ser “jo amb vuit anys ja nedava, però la meva filla, com que és nena, encara no pot nedar, no és forta com els nens…” o “Metallica està bé per la música però les lletres no són per la gent d’aquí, nosaltres preferim el tingtingting ( el sorollet de la típica música laosiana)” o “ja ens va bé aquest govern, cada cinc anys tenim eleccions de partit únic, escollim els candidats, però vivim en pau, sense guerra i treballant en el que es pugui”. A l’hora de marxar, ens vam acomiadar i ens va dir que havia estat un plaer compartir un sopar amb gent de “paella, kartoffeln, fish and chips i sticky rice”.
Ens pensàvem que no arribaríem a temps de veure la pel.lícula que passaven al Delilah’s, un hostal on cada vespre feien sessions de cinema, però com que no hi havia ningú, podíem escollir la pel.lícula que volguéssim i així ho vam fer. Poc a poc va anar venint gent, i vam acabar tenint un vespré rodó, perfecte per acomiadar Nong Khiaw i posar rumb a Muong Ngoi, un poblet encara més petit a una hora en barca.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s