Hanoi. Entre caos i bia hoi.

Després d’uns dies de la tranquil.litat de les muntanyes de Sapa, va arribar el moment de tornar a la capital del país, Hanoi, aquest cop per uns quants dies. Eren els últims dies de viatge de la Barbis, així que vam aprofitar per passejar, beure cafè amb ou, menjar bun cha, fer cerveses, sortir de festa i adonar-nos que cada cop ho passem pitjor l’endemà, escriure postals, fer balanç del viatge, veure les seves amiges de Polònia, i passejar més. Però finalment va arribar el moment dels adéus. Tot i que era massa d’hora al matí i jo encara estava amb lleganyes als ulls quan va arrancar la furgoneta, aquell dia vaig sentir un gran buit, després de tants dies juntes, se’m feia estrany tornar a “començar” l’aventura sola. Però com bé dius que diu una cançó, “començar és continuar un final”. No sé quina cançó és però vaig tenir tot el dia la frase al cap.

Al marxar la Bàrbara, em vaig mudar de hostel per estar amb les noies de Polònia, la Daniela i la Martyna, que em van acollir d’allò més bé al Summer Place. Tot i que feia una calor insuportable i es feia molt pesat sortir a visitar qualsevol lloc, vam aprofitar per veure el Temple de la Literatura, beure algun cafè amb ou però més aviat cafès amb gel o amb gelat de coco, jugar al “Who am I?”, xerrar, aprendre coses de Vietnam, veure el terrat des d’on controlen la ciutar al pur estil Big Brother, comprar i passejar entre bar i bar per refugiar-nos del sol infernal.

Hanoi, tot i ser una ciutat caòtica té un encant especial, especialment el casc antic, ple de vida i carrerons, amb les vies del tren creuant pel mig de les cases, amb paradetes de menjar i cervesa per tot arreu, amb gent que es posa a parlar amb tu només per saber d’on vens i què fas, amb carrers silenciosos i adormits (sí, existeixen a Hanoi!!), i amb el mausoleu de Ho Chi Minh. Va ser tota una experiència anar a veure el cos, allà, estirat, tan tranquil, que sembla que estigui fent la migdiada, una mica sèrio, tot sigui dit. La visita però, és exprés perquè no pots aturar-te ni un segon i fer fotos està prohibidíssim.

Una visita que em va agradar molt va ser el Museu de les Dones on, tot i haver força “propaganda” de les dones que van lluitar a la guerra, també expliquen moltes coses interessants tant de la vida com de la cultura del país des d’una perspectiva diferent. Una de les coses que més em va sorprendre va ser veure que algunes de les minories ètniques són matriarcals, tot i que són la minoria. També s’explica la dura vida de les venedores ambulant que hi ha per tots els carrers de la ciutat, les quals són majoritàriament de fora de Hanoi i viuen en condicions força pèssimes, treballant des de primera hora del matí fins al vespre per poder donar una vida una mica millor als seu fills.

Com a comiat, vaig anar a passejar pel West Lake i tot i no tenir res d’especial, va ser com un oasi de pau i amplitud enmig d’una ciutat estreta i sorollosa.

Els dies a Hanoi s’acabaven i, finalment, un mes més tard d’haver creuat la frontera, tocava marxar de Vietnam, aquest cop en un bus de 24hores rumb a Laos!

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s