Sapa II. Trekking i homestay.

9:00h. Quedem davant de l’església per començar el trekking però no para de ploure. Quedem que tornem a les 10 a veure si ha millorat el temps. Bingo! A les 9:50h deixa de ploure i no tornarem a veure la pluja per uns quants dies.

La Tu ens diu que farem el trekking amb ella i la mare de la Maisu ens diu que podem dormir a casa seva. Ja veurem què farem. Comencem a caminar i agraeixo infinitament que hagi deixat de ploure. Caminar pel fang ja és prou difícil, només ens faltaria més pluja. A mesura que anem caminant, li anem preguntanr coses sobre la cultura i la vida de la zona, li hem d’anar arrencant les paraules però poc a poc ens fem entendre. Al cap de poca estona ens creuem amb un grup de quatre nenes, quatre ànimes en pena, dos amb els mocs que els hi pengen, amb pulseres a la mà per vendre, que reciten a l’unisò amb un fil de veu com si fossin fantasmes “buy one for me”. Se’m comencen a passar les ganes de seguir caminant si això és el que hem de trobar pel camí. La Tu ens diu que ara són vacances de l’escola i per això estan allà, però no crec que sigui “excusa”. Passem per camps d’arròs, de blat de moro i de marihuana. La majoria de conreus són de producció i consum propis, i la marihuana l’utilitzen també per fer teixits. Ens creuem amb búfals, vaques i nens i nenes, alguns juguen, d’altres fan d’adults. No somriuen gaire. Ens explica que la majoria són cristians, cosa que em sorpren molt, però és cert que a cada poblat per on passem hi ha una església. També hi ha una petita escola. Ella té 22 anys, casada i amb tres fills i és de la ètnia dels black hmong. Li pregunto si els turistes molesten, diu que no sap què pensa l’altra gent. No sembla que ningú tingui una vida fàcil aquí.

Després de caminar unes quantes hores més, arribem al seu poblat. La casa té una sala àmplia, amb cinc llits entre el pis de dalt i de baix, amb una cuina i lavabo renovat. Les petites estan a casa. Suposadament havíem d’anar a casa de la mare de la Maisu, però ens diu que millor que ens quedem amb ella, que la seva família és més divertida… Com que ja hem fet el trekking amb ella, acceptem. Ve la Maisu a fer el sopar. Ens asseiem per veure com cuinen perquè no ens deixen ajudar-les. Sopem d’hora. Tot està boníssim! Spring rolls, arròs, carn, bolets, mongetes i patates fregides que són un plaer! Intentem parlar amb elles, però es posen a parlar en el seu idioma així que poca conversa hi ha. Nosaltres que esperàvem que aquest fos el millor moment, pel que tothom ens havia explicat… Abans que es faci fosc ja hem acabat de sopar i decidim anar a donar una volta pel poble, a veure si trobem algun lloc amb vida social, però sembla ser que tothom ja està refugiat a casa seva. Tornem i el marit està allà, però no parla anglès. Li faig de secretària una estona, gestionant-li un trekking amb una noia francesa amb la qual no s’entenen. Ells es posen a mirar els mòbils i a les 8 ens diu que és hora d’anar a dormir. I nosaltres amb ulls com a plats.

L’endemà, ens despertem i veiem com estan esmorzant les restes del sopar i uns fideus. Ens diuen que nosaltres esmorzem més tard i ens fan banana pancake. Segon dia de trekking. Avui amb la Maisu, que ve amb el seu bebè de dos mesos. Fa sol i ella el carrega a l’esquena. La Maisu té 19 anys, està casada i un mes després del part va tornar a fer trekkings amb el nadó al coll. Ens diu que no li agraden els trekkings però no té altra opció per portar ingressos a la família. La família del seu marit és molt pobra i no té camps d’arròs. Ella va anar a l’escola fins als 15 anys però no va poder seguir els estudis per falta de diners. Mentre ens ho explica li cauen algunes llàgrimes que se li barregen amb la suor, tot i portar un paraigua per protegir-se del sol. Trobar feina a la ciutat és inviable si no tens estudis superiors, per molt que parlin anglès, i per la gent de les tribus, ens pràcticament impossible. Ens explica que en la seva cultura existeixen els divorcis, que els seus pares estan divorciats i tenen noves parelles. Que les casen massa joves i hi ha coses de la seva cultura que no li agraden. Pareixen a casa, amb l’ajuda de mares i àvies, a no ser que sigui molt complicat i puguin permetre’s anar a l’hospital.

Arribem al final del trekking, en un petit bar d’un poblet amb més botigues d’artesanies que persones. Tornem a veure la Tu i el seu marit. Ens acosten en moto fins a Sapa ciutat. Adéu siau!

Apa, ja podem marcar a la llista de coses per fer el trekking i homestay a Sapa. Tot i que estiguéssim una mica decepcionades el primer dia, esperant tenir molta més interacció amb la família, al final el balanç crec que va ser positiu perquè vam poder veure la vida real d’un poblet, on a les 8 dormen i no hi ha botigues de souvenirs. Els paisatges van ser espectaculars i ens va fer bon temps. Si és que a vegades ens queixem per vici, no?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s