Tam coc. Camps d’arròs, llums i rems a peu.

Tothom ens havia parlat molt bé de Ninh Binh, bàsicament de Tam Coc, així que cap allà vam anar. Vam arribar en plena nit i per sort vam poder fer el check in i dormir una estoneta. Ens vam allotjar al dormitori de Tam Coc Bungalows, just al costat del riu i amb unes vistes molt maques, tant per les muntanyes com per les barquetes amb les persones que remen amb els peus, enlloc d’amb els braços (no em pregunteu per què perquè no en tinc ni idea!).

Després de descansar una estona, vam llogar bicicletes per anar a explorar la zona, a veure les muntanyes rocoses enmig dels camps d’arròs. El poblet de Tam Coc és força petit i acollidor, bastant turístic però encara amb un ambient tranquil i relaxat. Tot anava bé fins que, patosa de mi, vaig caure amb la bicicleta, i tot i que no em vaig fer gaire mal, vaig posar-me a plorar com una nena petita, cansada del ritme que portàvem movent-nos cada dos dies amunt i avall. Vam seguir pedalejant i per sorpresa meva em vaig trobar un dels nois que vaig conèixer a Koh Ta Kiev, tot i que ell anava un pas per davant nostre i ja marxava cap a Sapa. Què petit és el món…

La ruta en bicicleta pels camps d’arròs és maca i agradable i, la llum de mitja tarda, molt especial.

L’endemà vam canviar la bici per la moto i vam anar a veure l’antiga capital, Hua Lu. Vam veure diferents pagodes i temples, així com els carrers silenciosos i buits. Els paisatges per aquelles carreteres et fan agafar ganes de no parar mai de conduir (ho dic jo que anava de paquet…)! En el mapa vam veure que a prop hi havia una “floating village” i vam decidir anar a veure-la. Després de creuar uns quants ponts, veure un grup de nens jugant com bojos a l’aigua, uns quants ramats de búfals i vaques, i més i més camps d’arròs, vam arribar a la suposada floating village. Tot i que no era el que ens esperàvem, veure aquell poblet on semblava que pocs occidentals haguessin mai trepitjat, va valdre molt la pena, així com veure com s’anava apagant el dia amb aquella llum tan especial.

De la ciutat de Ninh Binh en sí, poc vam veure, però realment la gràcia de la zona són els paisatges que hi ha al voltant, així que crec que no cal trepitjar-la massa.

L’endemà, rumb cap a Hanoi, aquest cop però, en tren!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s