Sapa I

De Ninh Binh vam agafar el tren fins a Hanoi i, nosaltres que esperàvem anar en un tren d’aquells lents i antics, va resultar que el tren era d’allò més “normal”. No era tecnologia punta però tampoc tenia un encant especial. De totes maneres, vaig estar molt feliç de tornar a agafar un tren i oblidar l’autobús per un cop!

Arribar a Hanoi va ser una mica bofetada a la cara, motos, cotxes, busos, soroll, caos, calor… Però només va ser una parada momentània fins al vespre, per anar a buscar l’autobús cap a Sapa, en la que vam aprofitar per veure el llac, una mica del casc antic i trobar-nos amb unes amigues de la Bàrbara que ara viuen allà. El secret compartit del restaurant Hanoi Bánh Cuon bà Hanh va ser tot un detall, gràcies!

Després d’esperar massa, com de costum, vam agafar finalment l’autobús cap a Sapa. El pitjor trajecte en autobús del viatge, crec… Va començar a ploure a bots i barrals amb una tempesta que espantava enmig de la carretera de curves que porta fins a Sapa. A això, cal sumar-li que tenia una llum just a sobre de la meva cara que no van apagar en tot el viatge i em va ser impossible dormir. Quan l’autobús va parar una estona enmig del diluvi, vaig agrair-ho infinitament, no les tenia totes d’arribar d’una peça…

Finalment, cap a les 4 de la matinada vam arribar a Sapa però van tenir el detall de deixar-nos dormir fins a les 6, finalment!! Només baixar de l’autobús, una munió de dones vestides amb la roba tradicional de les minories ètniques de la zona esperaven per oferir-nos la típica excursió amb “homestay”. Vam decantar-nos per una noia jove, vestida amb texans i amb bon anglès, la Maisu, la qual anava acompanyada d’una amiga que es deia Tu. Com que aquell dia plovia i volíem descansar, vam acordar fer l’excursió al dia següent, per 25$ per persona els dos dies amb els àpats inclosos.

Després de caminar una estona en busca d’algun lloc on poguéssim dormir unes hores, vam arribar a un hotel que encara estava en construcció però tot i així ens van oferir una habitació doble quasi de luxe pel mateix preu que en altres guesthouse o dormitoris. A mig matí van venir a acabar de posar algunes fustes a l’habitació… Més nou, impossible!

Tot i el mal temps, vam anar a inspeccionar la ciutat de Sapa i, buscant algun lloc per dinar, vam acabar en un restaurant d’allò més típic amb dos canadencs i un munt de vietnamites que ens van convidar a vi d’arròs amb la panxa buida, a fumar dels bongs llargs, es van fer una sessió de fotos amb nosaltres i quasi van demanar-nos matrimoni. Finalment, quan van marxar, vam poder dinar ja mig mortes de gana.

La ciutat de Sapa no és que sigui massa maca, potser en el seu dia ho va ser, però ara està plena d’hotels, restaurants i botigues per turistes. Que les senyores hmong (la minoria ètnica més majoritària de la zona) et persegueixin per tota la ciutat per intentar vendre’t qualsevol artesania, fa que sigui una mica pesat caminar o prendre algo en qualsevol lloc obert, però a la vegada se m’encongia el cor cada cop que els hi dèiem que no, gràcies, amb un somriure i amablement però elles seguien insistint ja que en molts casos, aquestes vendes són la seva única font d’ingressos. Tot i que moltes d’elles segueixen vestint amb la roba típica perquè volen, sembla que ho exagerin una mica i vagin disfressades pels turistes, ja que als poblats, com vam veure més endavant, no tothom vesteix amb la roba tradicional de cap a peus.

El petit museu és interessant i explica una mica les diferents tradicions de cada minoria ètnica de la zona i com Sapa va passar de ser una zona rural pràcticament oblidada, a ser un dels reclams turístics més importants del país. Una de les tradicions que més em va cridar l’atenció va ser el “Love market” i el “segrest”. La primera és un mercat per trobar parella on els nois i noies dels poblets del voltant hi van per conèixer a algun possible futur marit o muller. Deu ser un Tinder a l’antiga… La segona em va esgarrifar: els nois, amb l’ajuda dels seus amics si cal, poden segrestar la noia que els agrada, portar-la a casa seva i tenir-la durant tres dies (si no recordo malament) com a “prova” per saber si són compatibles, tant entre ells com amb la família. Suposadament, si no hi ha “feeling”, la noia pot decidir no quedar-se amb aquell noi ni la família, però voldria saber si tenen gaire veu i poder de decisió.

A l’hora de sopar, vam quedar amb la noia i el noi canadenc i ens vam tornar a trobar amb el noi de Koh ta Kiev que ja marxava cap a Hanoi. Després de sopar i un intent fallit d’anar al karaoke, vam anar a dormir per preparar-nos l’excursió del dia següent, en la qual teníem unes altes expectatives posades ja que tothom amb qui havíem parlat havia tingut molt bones experiències (JohnnyJosep, no te’n riguis de mi!). Això però, és una altra història per al proper episodi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s