Quy Nhon

Després d’estar en un lloc de temperatures fresquetes, vam decidir que per contrastar, podíem anar a la platja, a part de que ja teníem ganes d’anar a algun lloc menys turístic. Així que vam decidir anar a Quy Nhon, una ciutat no massa gran al costat del mar on encara no han arribat els grans resorts. Però la veritat és que la ciutat la vam trepitjar només a l’arribar de matinada amb el bus nocturn, i el dia de marxar, ja que el lloc on ens allotjàvem estava apartat de la ciutat, a prop d’un poblet de pescadors, el qual tampoc vam veure. Les hamaques i la platja eren massa temptadores.. .

Arribar fins allà va ser tota una aventura: des de l’hostal de Dalat vam reservar l’autobús fins a Quy Nhon que sortia a les 8 o les 9 del matí, per així arribar a la platja a la tarda, però no van tenir el detall (volem creure que potser no ho sabien…) de dir-nos que l’autobús feia una parada de moltes moltes hores a Nha Trang, el Salou vietnamita. Així que quan vam arribar a Nha Trang a mig matí pensant que el següent bus sortiria en breus, ens van informar que fins a les 6 de la tarda no hi havia cap altra opció… Emprenyades però intentant prendre’ns-ho amb filosofia, vam anar a voltar per la ciutat, el que ens va anar perfecte per veure que no ens perdíem res si no hi passàvem ni una nit. Per nosaltres, horrorós (almenys el que vam veure)! Després d’esperar unes quantes hores més encara, finalment el bus va marxar i en plena matinada vam arribar a la ciutat de Quy Nhon, on vam haver d’agafar dos taximoto per arribar fins a l’hostal (Life’s a Beach) perquè els taxistes estaven dormint i no volien saber res de nosaltres. La cosa no va millorar quan vam arribar a l’hostal, on, tot i haver informat que arribaríem de matinada, no hi havia ningú per fer el check in així que ens vam instal.lar a la primera tenda de campanya que vam trobar.

Els dos dies següents van ser d’allò més relaxats, platgeta, menjar, beure, jugar a cartes i poca cosa més. Tampoc és que hi hagués massa cosa a fer a no ser que lloguessis moto per anar a veure els voltants, però el no fer res ja ens estava bé.

L’esdeveniment més important, però, va ser veure a la Bàrbara bevent la seva primera cervesa sencera!! I suposo que per ella, veure’m a mi fer foc. Tot i que el lloc o ens quedàvem tenia un ambient una mica massa “boho” per mi, la zona de tendes amb la foguera i el cel estrellat, valien la pena. Només ens va faltar una guitarra (i aprendre a tocar-la!).

Al cap d’un parell de dies vam decidir reemprendre la ruta per anar cap a Hoi An, canviant l’autobús per l’autostop.

El primer trosset de trajecte va ser fins a la ciutat de Quy Nhon, en un Mercedes – bon primer intent! Des d’allà vam tornar a intentar parar algú i al cap d’uns minuts, un camioner que no parlava ni un paraula d’anglès però semblava que entengués el català o ens llegís la ment, va parar-nos. I dic això perquè, en un moment el viatge (7 horetes ben bones…) la Bàrbara em va comentar que li venia de gust un coco i, un minut després, vam parar a fer un coco al qual ens va convidar. Més endavant, jo tenia gana i, al moment, va tornar a parar i ens va comprar una mena de bollicaos amb mantega enlloc de xocolata. Pura coincidència? O realment ens entenia…? Qui lo sa…?
Després de passar-nos de llarg la nostra destinació final i haver de desfer uns quants kilòmetres, un altre cop fent autostop, ens van portar fins a Danang, des d’on vam agafar un autobús interurbà per arribar, finalment, a Hoi An!

(segueixo sense tenir fotos, així que Google us pot seguir ajudant 😉 )

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s