Última parada: PP

S’acostava el dia de marxar cap a Vietnam, però no abans sense tornar a Phom Penh. El tercer cop que trepitjava la capital. Em sentia una mica com tornar a casa, ja coneixent més els carrers, podent guiar al tuktuk, dient-li quatre paraules en khmer per demostrar que no em podia estafar (o no tant…). Aquest cop la ciutat ja no era hostil i em feia il.lusió tornar-hi, no només per veure la Carola i el Pablo de nou i explicar-los tot el que havia viscut en aquell mes i mig viatjant pel país, sinó també perquè era la porta de sortida de Cambodja, un país que té un nosequè que el fa molt especial i únic i que em feia molta peneta deixar, i volia assaborir bé els últims dies.

Van ser tres dies de fer vida social més que turisme, anant amunt i avall amb els dos ahumaditos (Carola i Pablo) i amics seus, quedant amb l’Helena, una noia que vaig conèixer a Kratie i que també va quedar-se enganxada a Cambodja, coneixent la vida nocturna de Phnom Penh, menjant formigues i els seus ous (això només un dia!) i fent vida de casa.

Després d’una nit de festa i poc dormir, va arribar el dia d’acomiadar-me de Cambodja, Campuchea, Cambodia, el país dels khmers, el país d’una gent molt especial, el país on sempre sona música, sigui amb els carrets de vendre o amb altaveus gegants que s’emporten a tot arreu per fer sonar els últims èxits. On tothom (quasi) té un somriure a la cara i els nois tenen un riure molt únic. On la gent t’ajudarà, on el poc que tenen ho comparteixen, on hi ha molta, massa, corrupció però tot i així la gent tira endavant. On fa massa pocs anys va haver un genocidi brutal però tot i així la gent ha remuntat de manera admirable. On pots estar a la piscina d’un hotel i veure vaques al terreny del costat. On les vaques són escanyolides i no fan llet. On no hi ha McDonald’s però sí Burger King i KFC, però tampoc 7/11. On la gent juga al carrer, tant als pobles com a les ciutats, tant nens com adults, a cartes, a “badminton amb el peu” (no sé el nom de l’esport), a pilota o al que sigui. On pots comprar gasolina dins d’ampolles de coca-cola o des d’un bidó sense cap seguretat. On el menjar dels restaurants no és especial, però sí el que fan a les cases, on el picant no és tant picant i on els cafès són menys dolços (tot i que ho segueixen sent molt!). On la gent va en pijama pel carrer o en equipacions de futbol (especialment la de l’equip nacional) com a dos models de roba per excel-lència. On la gent torna de l’hospital encara amb el gotero del suero penjant mentres van en moto, on la gent transporta porcs i vaques a la moto a part de la família sencera. On quasi ningú porta casc i les carreteres de terra de dos carrils es transformen en carreteres de 3 o inclús 5 carrils quan han d’avançar. On els tuktuks són més insitents que enlloc. On fan aspersors amb ampolles d’aigua. On les cases tradicionals són de fusta aguantades per quatre alts pilars i tenen un encant especial per tot allò que hi posen a sota. On he coincidit amb la temporada de bodes i pràcticament cada dia en veia una amb la seva característica estructura plena de flors i les taules més o menys decorades en funció de les butxaques. On no només hi ha brothers (o bongs), sinó també sisters.

Diuen que els khmer són els llatins asiàtics i crec que és una descripció perfecta. Gent alegre i riallera, sorollosa, acollidora, especial, molt especial. No sé què m’has fet Cambodja, però vull tornar a veure’t molt aviat!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s