Mondulkiri

Finalment, arriba el dia de marxar de Kratie i la DSE, amb llàgrimes als ulls i un munt de regals de gran valor i poc cost. Amb la motxilla encara més plena d’emocions, pujo al petit autobús direcció a Mondulkiri, una zona de selva al nord est de Cambodja. El Sam està ja a dins l’autobús i serà el company de viatge durant una setmana.
Després d’unes quatre hores i un viatge en autobús en una mini cadira de plàstic al passadís, arribem a Sen Monorom, la capital de la zona. Aquesta petita “ciutat” és la gran “urb” de la província, però ho poso entre cometes perquè els carrers ni tan sols estan asfaltats i tot es redueix a quatre carrers amb cafès amb televisions (els “cines” del poble), petites botigues per trobar productes bàsics i algunes guesthouse. Això sí, els nens i nenes jugant al carrer i saludant no podien faltar! I tampoc puc oblidar-me de la preciosa rotonda amb una magnífica estàtua d’uns búfals (que es noti la ironia…) com a gran monument del poble.

Ens allotjem a uns bungalows que es diuen Happy Elephant. Per 5$ tenim un bungalow de fusta amb bany privat (tot un luxe!!), enmig d’una zona plena de vegetació i algun gall per no perdre la costum. Després de molts dubtes i preguntes, decidim fer un tour que inclou un dia de trekking a la selva i un dia veient elefants. El projecte es diu Elephant Project i el vaig conèixer a través d’una voluntària de Kratie, la qual me’n va parlar molt bé. Tot i que tenia els meus dubtes pel tema dels elefants, després d’informar-nos bé, vam decidir que era un bon lloc per apropar-nos a aquests preciosos animals.

Així doncs, el dia següent anem cap a un poblat de l’ètnia bunong, on ens quedarem a dormir. Comencem el trekking per la selva, amb un sol que “axixarra” i les motxilles carregades d’ampolles d’aigua. Per sort ens porten el menjar… Durant el trekking veiem un bosc de bambú immens, el qual fa formes màgiques gràcies a la gran flexibilitat que té, arribem a una cascada altíssima, on ens banyem i dinem a l’ombra i refrescats per l’aigüeta que rebota, creuem més d’un riu on en algun moment quasi caic de morros gràcies al meu gran equilibri, veiem plantacions d’anacards, arbres que toquen el cel amb troncs gegants, una cascada per la part interior d’on cau l’aigua i papallones de mil colors diferents. I sangoneres, moltes sangoneres que se’ns enganxen per tot arreu… Això sí, el guia no ens explica pràcticament res i anem per feina, tot i que jo com sempre vaig l’última amb el meu ritme tropical gaudint del paisatge i mig ofegant-me a les pujades.

Després d’un dia d’allò més actiu, arribem al poblat on passarem la nit. Hi ha quatre cases, molts galls i encara més porquets. Ens informen que a la nit faran una festa per acomiadar un noi francès que ha viscut allà durant un any però no durarà gaire. I nosaltres que esperàvem passar una nit tranquil.la… El sopar és dels millors menjars que he provat a Cambodja, senzill però amb sabors intensos. El noi francès ens explica com el cambodjans exploten els bunung, i és per això que és important que ells es puguin desenvolupar per si mateixos sense l’ajuda de la resta del país. Assistim a un ritual espontani al mig del carrer amb un pollet mort i “despellejat” i on comencem amb el vi d’arròs. A partir d’aquí ja no hi ha qui els pari a aquesta gent… Vi d’arròs destil.lat i vi d’arròs fermentat típic de la zona. Comença la festa i sembla que no acabarà aviat. Els gran hits com el “Chek chek chek” i el “Chak ter dong” no poden faltar i petits, grans i encara més grans ballen i beuen i beuen i ballen i fumen i riuen i brindem i ens abracen i tenim converses sense parlar el mateix idioma. Al principi la festa dels homes i la de les dones està en llocs diferents, però al cap d’una estona tots es barregen i el poblat sencer està a la casa gaudint de la festa.

Després de dormir en una hamaca, l’endemà s’agraeix anar a fer la visita als elefants i no el trekking…
Anem caminant cap a una zona de la selva on al cap d’una estona arriben els elefants, sense cap tipus de cadena, corda, cadira, etc. El guia és un dels fundadors del projecte i ens explica que els elefants que tenen (tres en total), els compren a famílies bunong que els utilitzen com a eina de treball. A canvi, a part del preu de compra, els compensa per la pèrdua de l’elefant. Així doncs, aquests elefants ja estan acostumats a estar amb humans prèviament i no els crien només per aquest negoci. De fet, ens explica que els bunong no volen criar elefants perquè per poder tenir cries, els elefants han d’estar casats i això comporta fer uns gran cerimònia on s’han de sacrificar molts animals i suposa un gran cost, sinó els esperits s’enfaden i pot portar greus problemes a la família. A la vegada, el fet que no vulguin aparellar els elefants porta problemes també quan estan en zel, ja que no poden acostar-se a la femella que volen i ens expliquen que fa poc un elefant en zel va matar un dels mahouts.
Nosaltres només ens podrem acostar a les dues femelles, la Sophie i la Happy Lucky. Els hi donem canya de sucre i bananes, les quals agafen amb la trompa molt amablement, però hem de tenir en compte que un cop no tenim menjar ja no som els seus amics i cal mantenir una distància d’uns quants metres. Són uns animals immensos, sorprenentment per mi plens de pèls (no em trauran l’accent diacrític!!) durs i negres, amb una pell rugosa i aspra. Ens podem banyar amb ells al riu i més d’un acaba ple de fang, cortesia de les seves trompes. És una experiència molt especial per mi tot i que em fan molt de respecte per les grans dimensions. Però és una sensació molt màgica poder estar tant a prop seu.

Una altra cosa per mi important del projecte és el fet que mentres això funcioni, la selva no podrà ser talada perquè ha de ser l’habitat dels elefants, així també és una manera de protegir el bosc i amb part dels ingressos, a més a més de donar feina a gent de la tribu bunong, també s’escullen certes famílies amb nens per donar-los material escolar ja que un gran problema de Cambodja és que, tot i ser l’escola gratuita, moltes famílies no hi poden enviar els nens perquè no poden pagar l’uniforme o el material escolar.
Després de passar un parell de dies en aquest projecte, crec que si segueixen en aquesta direcció, és un bon lloc per veure els elefants en força llibertat (tot i no ser animals salvatges), veure un poblat d’una minoria ètnica, viure una altra Cambodja i acostar-se més a la seva gent, i tastar alguns dels millors plats del país.
I fins aquí la llarga història de la curta estada a Mondulkiri. Propera parada: Kampong Cham.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s