Langkawi, més que una illa Duty Free

Vaig arribar a Langkawi després de donar moltes voltes cap a on seguir i amb les expectatives una mica baixes perquè, tot i que hi havia gent que m’havia dit que estava bé, també havia sentit molts comentaris que només era una illa ‘duty free’ amb poc a fer.
El Juanma, el noi de Mataró, també va fer cap cap allà així que el viatge i l’estada van ser entretinguts.
Per arribar hi havia l’opció ràpida i més cara, o l’opció eterna i més barata i, òbviament vam optar per la segona per fer-ho més divertit i econòmic. Així doncs, després d’una caminada, un ferri, un autobús, un dinar, un altre ferri i un taxi (perquè a Langkawi l’opció bus no existeix), vaig arribar a Cenang Beach, la zona amb més allotjament de l’illa.
El primer lloc on em vaig allotjar era un dormitori femení, força justet i car per les opcions que ofereix l’illa però això no ho vaig saber fins més tard.

La primera impressió del que em vaig trobar va ser una mica agredolça: el carrer principal estava ple de botigues de flotadors, minimarkets i restaurants a preus desorbitats. Mirant el mapa sabia que estava al costat de la platja, però els edificis alts que estaven construint la tapaven tota i només hi havia algun accés entre edifici i edifici i tot ple de brutícia i runes. Vaig anar a veure la platja i, traient les motos d’aigua, els cotxes i motos que circulaven per la sorra, la quantitat de guiris cremats com gambes i algunes noies fent topless tot i ser un país de majoria musulmana, la platja en si era bonica. Amb sorra blanca i petites illetes al davant plenes de vegetació.
Una mica saturada i desil-lusionada vaig arribar al Kasbah, un bar del que m’havien parlat que tenia bona pinta. I, efectivament, era un bon lloc per treure’m aquella mala sensació. Tot i que la cervesa era cara, el lloc era com el bar de jazz de Pai, canviant el jazz per reggae, però molt agradable per perdre la noció del temps durant una estona.
A la nit, vaig conèixer en Djadja (ni idea de com s’escriu el nom però deu ser alguna cosa semblant), un senyor musulmà, de pares indis, que portava quasi tota una vida vivint a Langkawi i em va explicar la tristesa que sentia en veure com la gent li preguntava on era la platja perquè no sabien trobar-la tot i estar un carrer més enllà, que abans el mar se sentia des de molt més lluny, que els cristians i els musulmans són bons amics, i que a Malàisia mai et faltarà un llit i això els nouvinguts han d’entendre-ho i respectar-ho.

L’endemà vaig haver de canviar d’allotjament i quin canvi!! Vaig anar a parar a Kampung Queen, un altre dormitori femení: sentint-ho molt nois, us perdreu un dels millors allotjaments probablement de l’illa! És un lloc senzill, sense cap pretenció ni luxe, però fet de fusta, el material de l’illa, amb una mosquitera, sense aigua calenta, amb un petit armari i un matalàs d’allò més còmode. I amb l’Smiley, el propietari, una persona encantadora que fa que et sentis com a casa sense la necessitat de fer-se pesat. Allà també vaig conèixer molta gent maca: les primeres franceses sociables i súper simpàtiques, gent malaia molt acollidora, tal i com deia en Djadja, i una noia espanyola amb una energia inacabable.

Els següents dies vaig tenir classes de moto particulars i vaig aconseguir conduir durant dos dies per l’illa sense perdre cap part del cos, això sí, anant a passet de tortuga! Juanma: mil gràcies per la paciència i les classes, ets un sol!! Un gran plaer haver coincidit tants dies de viatge!

La millor part de l’illa és la zona del nord, amb platges força paradisíaques i tranquil-les, amb aigua transparent i sorra blanca sense brutícia. També hi ha alguna cascada però al no ser època de pluges era, com ens van dir, una waterfall sense water.
Si s’està disposat a gastar diners es poden fer més tours i excursions, però sinó simplement es pot explorar l’illa en moto per les carreteres amb bosc tropical i micos a banda i banda i algun poblet cada molts kilòmetres.

L’esdeveniment estrella de la setmana és el mercat nocturn dels dimecres (crec), on vaig provar el durian! Aquella fruita d’olor tan característica la qual està prohibida portar en el transport públic i avions (hi ha cartells específics on posen NO DURIAN), de textura tan… indescriptible. Vaja, que el regust que deixa no és completament vomitiu però prefereixo mil vegades més el jackfruit!
I una altra gran activitat a fer a l’illa és passar hores al Queen cafe, el mini bar del hostal, també fet de fusta i d’allò més senzill on enganxes converses d’uns i altres i no aconsegueixes marxar fins uns quants cafès més tard o quan arriba l’hora de dinar i tanquen.

Tot i les meves baixes expectatives en un principi, vaig acabar estant quatre nits a Langkawi i amb poques ganes de marxar, però després de parlar amb una de les franceses sobre la Monkey Beach de Penang, vaig decidir que no podia marxar del país sense acamapar-hi, així que vaig desfer el camí i vaig tornar a la destinació anterior.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s