Udon Thani II

A Udon no hi ha occidentals… Mentida! N’hi ha molt pocs, però n’hi ha algun, i hi ha el millor company de viatge que podia retrobar en el meu camí i amb el que ens vam creuar per casualitat en un parc de la ciutat (veieu? De ciutat res, és un poble en tota regla!).

Així doncs vaig anar postposant el marxar d’Udon cada dia un dia més. La primera excusa va ser la celebració del Makha Bucha, l’aniversari de Buda i dia festiu amb celebracions a la ciutat. No ens ho podíem perdre! I sort que no ho vam fer, perquè va ser una experiència realment única. Els temples s’engalanen i obren completament les portes a tothom, hi ha parades de menjar típic gratis i tothom ens demanava que tastéssim el de la seva paradeta, fins i tot ens paraven i ens portaven una ració perquè no marxéssim sense una mica de tot! Tothom volia assegurar-se que els dos estrangers perduts per la ciutat entenguessin de què anava tot allò i acabessin amb la panxa ben plena. Després vam poder pujar a dalt de tot del “chedi” (part tipus estupa del temple) ja que estava obert especialment per aquella festa i vam veure que l’art en la pintura dels temples pot ser d’allò més psicodèl-lic. A baix, la gent donava tres voltes al voltant del temple mentre demanava desitjos, agraïa el que fos o simplement divagava entre pensaments, i nosaltres ho miràvem mentre sonava la música i el “ding ding” de les campanetes que pengen des de dalt. Ens van oferir provar l’experiència més espiritual i no ens hi vam negar. Amb les flors, encens i espelmes en mà, vam fer les tres voltes mentre cadascú pensava en ves a saber què.

L’endemà, amb el sentiment de tenir encara la panxa i l’esperit recarregats, vam anar a un poblet que hi ha a uns 15 km de la ciutat, conegut per fabricar peces de seda. Al final acaba sent una ciutat-mercat plena de paradetes de roba, plena de turistes orientals i sense gaire misteri més, però com sempre, hi ha alguna cosa millor i és que si t’endinses en la part no comercial, encara pots veure alguna casa amb el teler per fer la roba. Però ningú fent-lo servir llavors, només amb un gos vigilant la porta així que no ens hi vam apropar gaire.

I finalment, va arribar l’últim dia amb molta pena dins meu. Però vaig tenir el millor comiat del país que hagués pogut imaginar: matinar molt molt massa, havent anat a dormir com sempre massa tarda, per veure sortir el sol des del llac rosa. Sí, no em va importar tornar-hi! Però quan vam arribar al punt oposat de l’estany per poder veure com començava el dia, no era gens com ho havíem imaginat. En aquella zonano hi havia ni una flor, però estava ple de casetes de pescadors flotant al llac, amb grans xarxes que enfonsen una i una altre vegada fins que algun cranc o algun altre animal pica. I n’hi havia una que només quedava el terra, dos trossos de fusta clavats a la vora del llac, el lloc perfecte. Al cap d’un moment va començar a sortir una bola de foc molt molt vermella, poc a poc. No se sentia res, només els ocells. No es movia res, només l’aigua del llac.

I després d’una bona estona, vam anar a buscar un altre cop la vie en rose, que ell encara no havia vist i òbviament no va ser cap suplici per mi. Però aquest cop va ser diferent, suposo que la màgia de la primera vegada s’havia perdut una mica però vam poder anar en una barca de dos, més petita i menys sorollosa, arran de l’aigua que t’acaba esquitxant durant tot el viatge i et fa sentir que allò que veus és de veritat. A la vegada, ho vaig disfrutar d’una altra manera, sense pensar en fer fotos per guardar per la posteritat, només disfrutant del paisatge i el moment.

Com que aquesta vegada no hi vaig anar en grup, vam poder parar en un d’aquells poblets amb quatre cases que hi ha al voltant, on vam fer un cafè de llauna amb, probablement, l’única persona que devia saber dir quatre coses en anglès. Va ser d’aquelles converses que quasi no et pots entendre però acabes entenent molt més que amb altra gent que parla massa per no dir res.

I després de dinar, passejar per últim cop per Udon i fer un balanç del primer mes d’aquest viatge, va arribar el moment d’acomiadar-me de Tailàndia.

DSC_0354.JPG

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s